El millor d'aquesta ruta
- El Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques, si no la que més de tot el territori català, i una de les més belles.
- Aquest itinerari és un dels clàssics i més bells de Catalunya per les peculiaritats del relleu.
- Grimpada, en alguns trams bastant aèria però fàcil, fins a guanyar la Cimera Nord.
- Cresteo, amb grimpades i destrepes, fins a arribar al punt culminant, el Pollegó Superior.
Introducció:
El Pedraforca, amb el seu peculiar relleu, s’ha erigit amb una de les muntanyes més belles i representatives del territori català. El seu perfil, des de la vessant Est, és el més conegut. La ruta pel denominat Coll del Verdet és l’itinerari més bonic i tècnic, en el seu últim tram, per a guanyar la cima de la Pedra.
Geología:
Les roques predominants són les calcàries, de diversos períodes geològics, que ens regalen una bona quantitat de barrancs, coves, grutes i simes, escampats per tot el territori del Parc.
La columna vertebral del Parc és la cresta orientada de oest a est que segueix les serralades del Cadí, el Moixeró, la Tosa i Puigllançada, entre el coll de Bancs, a l’oest, i la serralada de la Creueta, a l’est.
El coll del Pendís, situat al mig de la cresta, separa les estructures eocenes del Cadí de les paleozoiques (principalment devoniques) del conjunt Moixeró-Tosa-Puigllançada. Tot el conjunt, però, forma part del mantell de corrimiento del Cadí, que és la principal estructura del Prepirineu oriental.
L’altre gran relleu estructural del Parc és el massís del Pedraforca, situat al sud de la serralada del Cadí i literalment enfilat sobre ella mitjançant un altre mantell de corrimiento.
El mantell del Pedraforca, constituït bàsicament per calcàries cretàcies (secundari), es troba per sobre de les roques de l’eocè (terciari) del mantell del Cadí. És per això que diem que el del Pedraforca (que també inclou el Cadinell i els Cloterons) és un mantell superior, i el del Cadí, un mantell inferior.
Les forces de compressió que van provocar l’aixecament dels Pirineus també van causar aquesta acumulació de roques que són els mantells de corrimiento. Primerament, es va desplaçar el del Pedraforca cap al sud, i posteriorment, el del Cadí amb el Pedraforca per sobre. Així que han estat les roques del mantell del Pedraforca les que s’han desplaçat més cap al sud, en una distància que es calcula entre els 25 i els 50 km.
Fauna:
En el Parc i la seva perifèria es poden trobar unes 60 espècies de mamífers, però la major part són d’observació difícil per ser nocturns o tenir hàbits molt discrets.
Aquesta dificultat és especialment alta en el cas del llop (Canis lupus), que ha començat la re-colonització d’aquesta zona des de l’any 2000, un segle després d’haver-se extingit.
Entre els mamífers d’observació fàcil destaquen els ungulats i especialment el rebec (Rupicapra pyrenaica), en general bastant confiat i que es pot veure bé als prats d’alta muntanya de tot el Parc. El cérvol (Cervus elaphus) es pot observar amb més dificultat ja que es mou sobretot dins dels boscos, però actualment és abundant al sector entre Bagà i Castellar de n’Hug. El corc (Capreolus capreolus) es troba en molts boscos del Parc, on es veu amb relativa facilitat i encara es detecta més per la seva veu, que recorda un lladruc de gos. Cal dir que tant el cérvol com el corc es van extinguir els segles XVIII i XIX, i que es van reintroduir fa poques dècades. El senglar (Sus scrofa) és comú i present a tot el Parc, però difícil de veure, i es detecta sobretot pels excrements i per la seva costum de remoure o escarbar el terra per menjar-se arrels i invertebrats.
També es pot veure amb facilitat la marmota (Marmota marmota), que va ser introduïda als Pirineus des dels Alps i ha colonitzat el Parc a partir dels anys 1990. Actualment és molt abundant i fàcil d’observar a l’entorn del Coll de Pal i del coll de la Creueta. L’esquirol (Sciurus vulgaris), emparentat amb la marmota, també es veu sovint als boscos, tot i que és més habitual trobar les pinyes que ha mossegat. Altres mamífers de mida mitjana són bàsicament nocturns, i de dia solen detectar-se només per les seves empremtes i excrements, com passa amb la llebre (Lepus europaeus) o petits carnívors comunes com la fagina (Martes foina), el tètol (Meles meles) o la geneta (Genetta genetta).
La nostra Ruta:
- Dificultat: Alta
- Distancia: 9,1 km
- Desnivell: 940 m
- Temps estimat: 5 hores
Recorrido:
Perfil:
- Transport Barcelona - Saldes (preguntar)
- Activitats acordades en el programa
- Guía d'Amaroq Explorers
- Assegurançes d'accidentes i RC
- Impostos
- Serveis no esmentats en la llista d'inclòs
- Roba i equip personal
- Despeses personals com a refrescos, etc.
- 08:00
Punt de trobada, a concretar amb el grup a Barcelona. Farem una revisió ràpida de l’equip per a no deixar-nos res i ens desplaçarem fins a Saldes (Mirador del Gressolet). Transport privat (Furgoneta). (2 h.)
- 10:30
Inici de l’activitat.
Deixem el vehicle a l’aparcament del Mirador del Gresolet. Desfem a peu 50 metres de la carretera de Saldes, per on hem arribat, i veurem unes escales en un camí indicat amb fletxes del PR-123, primer, i marques taronges del Cavalls de Vent després, que ens portaran fins al refugi Estasen, a la Jaça dels Prats (1.668 m).
A l’exterior del refugi, un senyal indica la direcció que pren el camí que ens porta fins al Pedra. És un camí senyalitzat com a PR-123, que surt en direcció oest, que va pujant suament, en general, fins arribar a una àmplia canal anomenada canal de Riambau. Després de creuar una altra canal, iniciem una forta pujada fins a la gruta de la Rua Gran.
Aquest tram del recorregut es ve interromput fins a quatre vegades, travessat per canals. Transcorre per un bosc de pi negre. Es tracta d’un flanqueig als peus del paret Nord. Després seguim per un bancal rocos fins arribar a un torrent on hi ha una font. Pugem fins a un coll, seguim una cresta boscosa i superem una dreta canal que ens porta al coll del Verdet (2.224 m).
En aquest punt abandonem el PR-123, que pren direcció NO. Arribar fins aquí significa haver superat la part més dura físicament de l’ascensió. Però també significa que estem a punt d’enfrontar-nos amb la part més tècnica de l’itinerari. Aquest és el moment per valorar les condicions meteorològiques, perquè aquesta és una muntanya perillosa en casos de tempesta o forts vents. El terreny, a partir d’ara, és totalment exposat, sense arbres i abrupte, on cal ajudar-se de les mans per progressar, en més d’una ocasió. Des de la mateixa base del paret, comencem a grimpar, seguint unes marques de color groc. En alguns punts la grimada és molt aèria i pot impressionar a qui no hagi escalat mai. L’ascens és continu fins guanyar la Cim Nord, però per arribar al Pollegó Superior encara hem de crestejar uns 20 min més, amb contínues grimades i destrepades.
Un cop assolit el punt més alt, prenem direcció Sud, cap a l’Enforcadura. Aquest és el coll que separa el Pollegó Superior i el Calderer, del Pollegó Inferior, a la tartera central. Seguint la tartera pel seu costat dret, transcorre un camí recuperat, que fa més fàcil i còmoda, en general, la baixada cap al refugi. Cal estar atent de no passar-se de llarg per girar a l’esquerra, en direcció Nord, per poder flanquejar la muntanya fins al refugi. És un camí que transcorre còmodament per l’interior del bosc. Des del refugi tornem a recuperar el camí que ens porta fins al Mirador.
Fi del Programa
